"Al principi m'inquietava fins i tot que l'òvul no fos meu", reconeix S., mare d'una nena de quatre mesos "que se m'assembla", reconeix tot prenent-se el pèl a si mateixa, no sense raó. La seva filla, que mama del seu pit i a estones ploriqueja demanant braços, procedeix d'un embrió donat. El seu cas, com els d'altres milers que existeixen en països que permeten la pràctica d'aquestes tècniques reproductives, va ser possible perquè els propietaris van signar una autorització perquè s'oferissin els seus embrions sobrants a altres persones amb finalitats reproductives. Són només un cúmul de cèl·lules d'uns dies d'evolució a partir d'òvuls i espermatozoides de dones i homes als quals els receptors no coneixen ni coneixeran de res. Aquestes són les regles. A Espanya, l'anomenada adopció d'embrions és una donació, com ho és un ronyó, un cor o unes còrnies. Els gàmetes no poden procedir de dones majors de 35 anys ni d'homes amb més de 50. Tampoc poden haver tingut HIV.
Les mateixes exigències que per donar òvuls i espermatozoides. Les contínues millores tècniques per obtenir els embrions, per a la seva conservació i la seva implantació i l'origen més jove dels gàmetes dota a la donació de garanties extres: "La taxa de fecunditat està entre el 60% i el 70% i les possibilitats en un segon intent són molt altes", explica Elisabet Clua, la responsable del Programa de Donació d'Ovòcits i Embrions de Dexeus Dona. I és tres vegades més econòmic que buscar donants per crear el teu propi embrió.
El fenomen encara és molt minoritari, però creix molt. Segons dades de la Societat Espanyola de Fertilitat suposen el 2% dels procediments de reproducció assistida. Segons dades pròpies de Dexeus Dona, la proporció actual és potser una mica més, però hi ha un increment important en els últims anys, en els quals les dones que acudeixen són més grans i des que s'afavoreix la informació sobre aquesta opció i es faciliten els tràmits -gens menyspreables- del procés de donació. Aquest centre pioner de la reproducció assistida registra aquests últims anys uns 150 casos anuals. En el 2016 eren 72.
Dones que pretenen ser mares soles o sense parella masculina i amb una edat en què els òvuls propis no són tan joves com la resta del seu cos són les que més s'ho plantegen. Saben que han de comptar amb una donant. O arriben a aquesta conclusió després de repetits i infructuosos intents de generar un embrió amb òvuls propis. "Però quan se suma la necessitat d'acudir a una ovodonació i també al banc de semen, ja no hi ha vincle genètic i s'ho plantegen amb menys objeccions", assenyala Clua. "Són persones a punt de deixar-ho córrer, amb un gran cansament físic i econòmic i que ja no volen sotmetre's a més estimulacions ovàriques".
Però "ens pesa el determinisme genètic", constata l'experta. Explica com la majoria no acostumen a decidir-se a la primera. "Potser les persones amb més experiència o coneixement científic. Però per a totes és fonamental la semblança física, encara que siguin conscients que en el seu embrió hi ha dues aportacions diferents". L'oferta d'embrions donats s'administra sobre la marxa. La llista d'espera no és major d'un mes en aquest centre: el mes passat, 10 pacients en espera, 24 en el programa i, en total, unes 60 en procés.
L'altra cara és la dels donants. "La majoria de parelles propietàries d'aquests embrions sobrants que tenim criopreservats opten per guardar-los per a una altra possible gestació. Els qui no pensen en això, opten sobretot per dedicar-los a recerca, però la falta de projectes específics fa que no es puguin destinar tan fàcilment a aquest efecte", aclareix Elisabet Clua. També poden decidir destruir-los. O donar-los a altres famílies. "Aquesta opció és més fàcilment triada quan l'embrió no té participació genètica dels propietaris, sinó de donants d'òvuls i semen. A més no poden fer-ho si els pares de l'embrió tenen més de 35 anys ella i de 50 ell". En Dexeus tenen 8.428 embrions criopreservados durant els últims cinc anys.
Els equips de reproducció assistida com Dexeus Dona ofereixen a les candidates a un embaràs amb embrió donat atenció psicològica especialitzada en duel genètic. "Què li diré?, l'estimaré?, buscarà el seu origen biològic? són preguntes habituals. També quan s'enfronten a una donació d'òvuls", explica Sandra García, psicòloga responsable de l'atenció al duel genètic en Dexeus. Qui pitjor digereix gestar un fill sense cap petjada genètica pròpia és la parella que fa anys que ho intenta, que va començar amb moltes expectatives i ha passat per totes les solucions tècniques que hi ha en el menú. Però ara estan desgastats.
"Encara que les dones tenen molts dubtes sobre la seva capacitat d'assimilar aquesta situació, o temen no sentir que aquest fill sigui seu o que no se li assembli, la por és major entre els homes. Elles pariran aquest fill, però ells es pregunten què faig jo aquí?", explica la psicòloga.
L'últim intent
La seva filla de quatre mesos s'assembla a una d'elles. Són dues dones, una rossa i l'altra bruna, 43 anys, que buscaven formar una família amb ajuda de les tècniques de reproducció assistida. Estava clar que necessitaven un donant masculí, però ni se'ls passava pel cap que els òvuls no fossin de S., la que estava obstinada a tenir un fill. Després de quatre anys de cicles i cicles van acabar acceptant la proposta d'un embrió donat. Va funcionar a la segona. El pla B. Era l'últim intent, "m'angoixava molt que prengués tantes hormones", puntualitza C. I aquí està ella, la filla que s'assembla a la mare que la va gestar en el seu ventre i la va portar al món. A més de les hormones que havien de posar en marxa una ovulació ampliada per poder obtenir els suficients gàmetes que permetessin embrions viables, els començava a pesar la por a les conseqüències de l'edat dels seus ovaris. "Hi havia més possibilitats d'anomalies", coincideixen. Fins i tot van pensar si una podria donar òvuls a l'altra, però els problemes eren els mateixos i C., a més, no tenia reserva ovàrica.
També van explorar l'opció d'una adopció, "però és superlimitada en el món per a dues dones lesbianes. Només dos països ho admeten, segons ens van explicar en una reunió a la Generalitat". "Després tot va anar tan bé, l'embaràs, el seu naixement, ella", insisteix S. admirada de la seva filla. "El que em preocupa realment és com s'ho prendrà ella".
Entre amigues i conegudes hi ha suficient diversitat en la forma de tenir els fills com perquè no sigui tan estrany com al principi els hi va semblar. "Fins i tot ens diuen que d'aquesta manera no és més d'una que de l'altra". Res de por. Confien que els responsables de la seva reproducció assistida ho hauran fet tot bé, des de l'obtenció dels gàmetes a la fecundació i la seva conservació. Fins i tot l'elecció de l'embrió que millor casava amb aquestes dues dones. "Gairebé m'estimo més que les dues aportacions siguin de donant, més que ajuntar el teu òvul amb un home. Al final prefereixo no saber d'on surt", assegura C. i S. afirma. "Saps, a vegades en la sala d'espera veies passar un home i pensaves serà ell el pare? Però és una ximpleria, perquè segurament és de banc de semen i els donants no han de passar per la mateixa consulta".
Totes dues mares insisteixen que creuen molt en l'educació. L'acompanyament que ofereixen a Dexeus per afrontar tots aquests dubtes anomenats duel genètic, inclou molta informació sobre la influència dels factors epigenètics o les semblances que genera la convivència. "El que els fills s'acaben semblant ho confirmo amb estudis que ho asseguren", indica Sandra García. "També expliquem com després de parir es dissipen tots els dubtes. Encara que mai s'oblida l'assumpte, només que es col·loca en el seu lloc. Els aconsellem que informin els seus fills sobre el seu origen. Que utilitzin l'humor. En general, només el 25% té clar que els ho vol dir". En la seva opinió, el que es necessita és temps. "És una emoció ambivalent, però la relació acaba sent exactament igual que amb gàmetes propis".
Després d'enumerar les tècniques provades, els cicles iniciats i fracassats, les múltiples combinacions que han participat en el seu periple fins a arribar a la seva filla, es produeix un silenci. "Semblava facilíssim això de tenir fills, tanta por a quedar-te embarassada. I després, sempre posposant-ho perquè tenies altres coses a fer. Però, mira, en part no m'importa que hagi estat ara. Als 30 tenia moltes coses per fer. Als 40 aprecio la meva estabilitat i puc fer-ho millor".
"Seran 'germanets' amb altres famílies"
La Susana no va dubtar. Havia aconseguit 8 magnífics embrions amb òvuls d'una donant "fantàstica" -ella estava ja en els 42- i un donant d'esperma. "Només vaig utilitzar dos i em vaig quedar embarassada de la meva filla que ara té 13 mesos. No pensava tenir més fills, així que la millor opció era que aquests sis embrions que quedaven donessin l'oportunitat de ser mare a altres dones com jo. Clar que vaig pensar que serien germanets de la meva filla, germanets o germanetes en altres famílies, però això no suposa cap preocupació, de debò". Ella és un exemple típic de mare després dels 40 que busca ajuda en centres de reproducció assistida. Quinze anys en parella sense voler fills i cinc anys sola. I llavors s'ho planteja. "Et plantes en els 40 i et creus que no hi ha problema, que n'hi ha prou amb voler-ho, que estàs molt bé, però resulta que biològicament ja no és així. Fa anys hauria d'haver renunciat a la maternitat, però ara no. Per això vaig acudir a una donant d'òvuls. I penso en això quan decideixo donar els embrions". A la seva mare li ha explicat "i no deixa de dir-me quant se m'assembla la meva filla. 'té els teus 'morritos', diu. Jo no li insisteixo. Som 50% biològic, 50% experiència de la vida. La meva filla tindrà una dotació genètica x, però la resta és la seva vida amb mi. Encara que entenc que hi ha dones reticents, que volen que els seus fills siguin dels seus òvuls. És com si l'òvul posés més en el fill que l'espermatozoide, veritat?". Es considera una persona molt ben informada sobre tot el que ha necessitat per a ser mare. "La meva donant d'òvuls té 27 anys i no em puc imaginar mare a aquesta edat. Ets una nena! En canvi ,ara tinc un bon treball, flexibilitat, una situació econòmica còmoda, em sento molt més preparada. Ara és quan estic tranquil·la, madura. Gairebé puc dir que he estat mare quan ho he decidit".
Què passa amb els embrions emmagatzemats?
De quis són
Els progenitors, encara que hagin utilitzat gàmetes donats, són els qui decideixen la seva destinació. Paguen 300 euros a l'any per la seva cura.
Tres destins
Els propietaris han de dir si es guarden per a una altra transferència pròpia, si es destinen a finalitats reproductives d'altres parelles, o si van a un projecte de recerca.
Quan es destrueixen
Per destruir-los, a més de l'acord dels propietaris o la seva falta reiterada de resposta, fan falta dos informes clínics que acreditin que no compleixen requisits per a ser transferits.
485.482
Segons el registre oficial, a finals del 2016 hi havia 485.482 embrions congelats.