Introducció

La incidència real d’avortaments és molt més gran que l’observada clínicament, ja que de vegades aquest fet pot passar inadvertit a la dona. 

La presència de pèrdues de sang i/o dolor suprapúbic intermitent (com dolor fort de regla), acompanyada o no de l’expulsió de restes ovulars són símptomes que poden fer sospitar de la possibilitat d’un avortament. 

L’avortament es defineix mèdicament com la pèrdua de l’embaràs, clínicament reconeguda, abans de les 22 setmanes de gestació.

Per amenaça d’avortament s’entén la presència de pèrdues vaginals i/o contraccions uterines més o menys doloroses en una gestació abans de les 22 setmanes. Per poder confirmar aquest fet, cal dur a terme una exploració ginecològica en què es constati que el coll uterí estigui tancat.

Les recomanacions que cal seguir quan se sospita d’una amenaça d’avortament són les següents:

  • Repòs.
  • Abstenció de relacions sexuals.
  • Visita al ginecòleg o ginecòloga.

Causes

La taxa d’avortament en la població general és d’un 10-15% i augmenta a mesura que avança l’edat de la mare.

Segons les estadístiques disponibles, els defectes congènits condicionen el 80% dels avortaments precoços i el 30% dels tardans.  

Hi ha diverses causes per les quals es pot produir un avortament espontani, algunes de les quals són:

  • Causes genètiques.
  • Causes infeccioses.
  • Causes hormonals.
  • Causes autoimmunitàries.
  • Causes al·loimmunitàries.
  • Causes tòxiques.
  • Estrès.
  • Causes metabòliques.
  • Causes anatòmiques (com ara miomes, malformacions uterines o incompetència cervical).
  • Mala adaptació circulatòria.

Com a mínim en el 4% dels embarassos es manifesta una distribució cromosòmica anormal. En la majoria de casos, l’alteració és tan greu que deriva en la interrupció espontània de la gestació, de manera que només el 0,6% dels nadons que neixen vius presenten una anomalia cromosòmica.

Els defectes congènits són només un aspecte del fracàs de la reproducció. També en alguns casos d’avortaments de repetició hi ha una alteració cromosòmica en els pares, o una tara heretada genèticament.

Per aquest motiu, cal sotmetre a una especial vigilància tots els embarassos que es produeixin després d’un historial d’avortaments o pèrdues fetals habituals.

Els factors materns associats a l’augment del risc d’avortament són:

  • Edat avançada.
  • Hàbits tòxics: alcohol, tabac, drogues, cafeïna.
  • Factors anatòmics (com ara miomes, malformacions uterines o incompetència cervical).
  • Problemes hormonals.
  • Dèficits alimentaris.
  • Estrès.

Estudi

El fet de patir un sol avortament, atès que la freqüència és relativament elevada, d'entntrada no justifica que s’hagi de dur a terme un estudi complet de les possibles causes.

No hi ha cap protocol d’actuació únic davant un cas d’avortament de repetició, ja que l’estudi ha de ser individualitzat per a cada cas.  

Per bé que el moment exacte per iniciar un estudi complet d’infertilitat és controvertit, ja que depèn de les característiques de cada cas i dels factors de risc, en general pot ser convenient plantejar-se’l després de dos avortaments espontanis.

Davant una situació d’avortaments repetitius, s’inicia un estudi d’infertilitat en el qual es pretén descartar cadascun dels factors que poden provocar un avortament, a partir d’un interrogatori específic sobre els avortaments previs, els antecedents personals i els antecedents familiars.

En general, i a partir d’una exploració física i ginecològica completa, pot ser convenient completar l’estudi amb la pràctica d’algunes proves, com ara:

  • Analítica general (hemograma, funció renal i hepàtica, glucèmia).
  • Analítica hormonal per estudiar el funcionalisme ovàric i de tiroide.
  • Analítica específica d’anticossos per descartar problemes autoimmunitaris.
  • Analítica per descartar infeccions (toxoplasmosi, rubèola, etc.).
  • Cariotips de tots dos cònjuges per descartar factors genètics.
  • Histerosalpingografia.
  • Ecografia ginecològica (incloent-hi Doppler) per estudiar i valorar la cavitat uterina.
  • Hidroscòpia, biòpsia d’endometri i cultius per descartar una causa infecciosa.
  • Seminograma.

Preguntes freqüents

Després d’un avortament quin és el temps indicat per tornar a intentar l’embaràs?

Tot i que depèn de cada cas, en general el termini aconsellat que ha de transcórrer abans d’intentar un nou embaràs després d’un avortament espontani és d’uns 3 mesos. Durant aquest temps, l’úter es “recupera”, torna a la mida normal i se’n renoven les parets (creix l’endometri), de manera que queda preparat per acceptar una nova gestació. Després d’un raspament, com a mesura preventiva també és recomanable esperar dos o tres menstruacions abans d’un nou embaràs ja que, si bé es recupera la fertilitat, una concepció immediata representaria un factor de risc per a la repetició del problema que va causar l’avortament.

Quines possibilitats hi ha de tenir un nadó amb un defecte congènit en una parella amb antecedents d’avortament?

Per a una parella que ha tingut avortaments amb confirmació que eren anomalies cromosòmiques, el risc de tenir un nadó amb un defecte congènit és moderat, és a dir, inferior al 2,5%.