Introducció

La diabetis gestacional no presenta signes específics, però en alguns casos es pot sospitar si hi ha un increment excessiu de pes, cansament o set o un augment de la quantitat de la diüresi.

El terme diabetis gestacional s’empra per descriure la intolerància als hidrats de carboni que s’esdevé durant l’embaràs o que existia prèviament però que es reconeix per primera vegada durant la gestació.

L’única condició per a què es desenvolupi la diabetis gestacional és que la dona es trobi en estat de gestació. Només una de cada quatre embarassades presenta factors de risc que permetin sospitar que té la malaltia; per aquest motiu, és aconsellable fer un screening de totes les gestants a fi de poder detectar-la.

La incidència de diabetis gestacional oscil·la entre el 3 i el 6%, segons els grups de població estudiada.

Es consideren factors de risc per patir una diabetis gestacional:

  • Edat materna superior als 35 anys.
  • Antecedents de naixement d’un nadó amb un pes superior a 4.000 grams (macrosoma).
  • Antecedents de morts fetals sense causa coneguda.
  • Diabetis gestacional en un embaràs anterior.
  • Antecedents familiars de diabetis mellitus o diabetis gestacional.
  • Obesitat, en general pes superior als 90 kg.
  • Analítiques prèvies amb determinació de glucèmia en dejú superior a 140 mg/dl (7,8 mM) o determinació de glucèmia a l’atzar superior a 200 mg/dl (11 mM).

En les dones amb factors de risc, l’ideal seria constatar xifres de glucèmia correctes abans de la gestació. També seria aconsellable prendre àcid fòlic i estar en el pes ideal abans de quedar-se embarassada.

Diagnòstic

Quan hi ha factors de risc, s’inicia l’screening en la primera visita de l’embaràs; després se segueixen controls entre les 24 i les 28 setmanes, i més endavant, entre les 32 i les 35 setmanes. Si no hi ha factors de risc, només es fa un test entre les 24 i les 28 setmanes.

Per a l’screening de la diabetis gestacional es fa servir el test d’O’Sullivan, que consisteix a determinar la xifra de glucosa a la sang venosa 1 hora després d’haver pres 50 grams de glucosa per via oral. Es pot fer en qualsevol moment del dia, no cal estar en dejú, i tampoc cal determinar la glucèmia basal.

El test d’O’Sullivan és patològic quan la glucèmia és més gran o igual a 140 mg/dl o 7,8 mM.

Quan el resultat del test d’O’Sullivan està alterat, cal completar l’estudi amb una prova de sobrecàrrega de glucosa (corba de glucèmia). Per efectuar la corba de glucèmia correctament cal tenir en compte els punts següents:

  • No s’ha de restringir la dieta els 3 dies previs.
  • La dieta ha de tenir un contingut d’hidrats de carboni més gran o igual a 150 grams.
  • La prova s’ha de fer al matí amb un dejuni previ de 8-14 hores.
  • S’ha d’estar assegut i sense fumar durant la prova.

Els límits de referència de la corba en sang venosa són els següents:

  • En dejú: 105 mg/dl.
  • 1 hora: 190 mg/dl.
  • 2 hores: 165 mg/dl.
  • 3 hores: 145 mg/dl.

Una corba de glucèmia es considera patològica quan hi ha dos o més valors per sobre dels valors referits. Un valor alterat de la corba obliga a repetir-la al cap de 3 setmanes; si es repeteix l’alteració, es considera que existeix una diabetis gestacional.

Seguimient i control

L’embarassada amb diabetis gestacional ha de tenir una actitud positiva i mantenir una gran comunicació amb el metge o metgessa, que l’assessorarà, li adaptarà la dieta, li recomanarà l’exercici físic adequat i li reglarà els tractaments necessaris segons les peculiaritats de cada cas.

La gestant amb diabetis gestacional ha de visitar l’especialista (en obstetrícia i/o en diabetis) per instaurar una dieta adequada, en la qual cal evitar els sucres d’absorció ràpida (sucre, xocolata, caramels, melmelades...). La dieta ha de tenir un contingut calòric d’unes 2.000-2.500 calories/dia (35 kilocalories / kilogram de pes ideal / dia). La dieta ha de ser variada i ha de mantenir les proporcions següents: 45-50% d’hidrats de carboni (fruites, pa, pasta, arròs i verdures), 20% de proteïnes, i la resta, greixos. Cal repartir la ingesta total diària en uns 6 àpats, tenint en compte les característiques individuals i les apetències.

Complementàriament, cal controlar les glucèmies a la sang capil·lar 1 hora després dels àpats (han de ser inferiors a 140 mg/dl o 7,8 mM). Si un cop s’ha perfilat i s’ha seguit estrictament la dieta no es controlen les glucèmies, és probable que la gestant sigui candidata a rebre tractament amb insulina.

Des del punt de vista obstètric, cal fer un control cada 2-3 setmanes fins a la setmana 34-35, i després, setmanalment. Cal establir el creixement fetal a les 28-30 setmanes i, posteriorment, a les 34-36 setmanes; cal efectuar un perfil biofísic per valorar el benestar fetal i procurar finalitzar el part a terme si els controls metabòlics són correctes.

Cal ampliar les anàlisis rutinàries amb cultius d’orina mensuals i determinacions de fructosamina i hemoglobina glicosilada.

Així mateix, cal procurar que l’increment de pes durant l’embaràs no sobrepassi els 11-12 kilograms.

Amb tots aquests controls, s’assoleixen, en general, resultats perinatals òptims.

Conseqüències

Quan la diabetis gestacional no es controla correctament, el risc que mori un fetus s’incrementa lleugerament respecte al de les dones no diabètiques. Tanmateix, si es controla correctament, aquest risc gairebé desapareix.

Quan la diabetis gestacional no es controla, la mare té risc d’infecció d’orina, increment excessiu de pes, part prematur i, amb menys probabilitat, complicacions semblants a les de la diabetis no gestacional.

Pel que fa al fetus, els riscos són la macrosomia, la hiperbilirubinèmia, la policitèmia, la hipocalcèmia, la hipoglicèmia i els distress respiratoris (membrana hialina). Les glucèmies mantingudes en una xifra superior a 150 mg/dl poden provocar acidosi fetal i pèrdua del benestar del fetus.

Durant el part només hi ha petites diferències respecte a una gestant no afectada per la diabetis gestacional. Cal evitar solucions glucosades, betamimètics i corticoides, i practicar controls dels nivells de glucèmia. Si es tracta l’embarassada amb insulina, cal aplicar un protocol específic. Per altra banda, és aconsellable tenir diagnosticats els fetus macrosomes per intentar prevenir la possible distòcia d’espatlles durant el part.

El seguiment de les pacients afectades per la diabetis gestacional mostra que prop d’una tercera part poden desenvolupar una diabetis els anys següents. Malgrat tot, després del part, la gran majoria de diabetis gestacionals desapareixen, excepte en les diabètiques que ja ho eren, que ho continuaran sent. Entre 6 setmanes i 6 mesos després del part és convenient fer una prova de tolerància de glucosa amb 75 grams i determinació de glucèmia al cap de 2 hores a fi de confirmar la normalització del procés.

Si s’ha tingut diabetis gestacional en un embaràs, la freqüència d’aparició en gestacions posteriors és alta.

Preguntes freqüents

El nadó tindrà diabetis o un pes baix si la mare té diabetis gestacional?

El fet que s’hagi diagnosticat una diabetis gestacional no significa necessàriament que el nadó neixi amb diabetis. Per altra banda, el pes del nadó en néixer no ha de ser preocupant, ja que si se segueixen els controls establerts i una dieta adequada i un especialista controla la gestació, el nadó naixerà amb el pes que li pertoca.